Arran d’un escrit meu sobre Pere de Torroella al Llibre de la Festa Major del 2009, el bon amic Joan Radresa m’ha donat la pista i bona part de la informació sobre aquesta llegenda. Potser cal dir de bell antuvi que Pere, de la família dels senyors de la nostra vila, no va viure a Torroella. Bernat de Torroella, el seu pare, es preocupà per donar-li una bona educació i aconseguí d’enviar-lo, des dels quinze anys, a la cort navarresa. Després va residir a Nàpols, a la cort del rei Alfons el Magnànim, i entrà en contacte amb escriptors italians. A la mort del rei, tornà a Catalunya, on va actuar d’ambaixador reial en diverses missions. Gràcies als contactes de la cort i als desplaçaments, va esdevenir escriptor de gran cultura, molt divers, important en català i en castellà, en prosa o poesia, bon coneixedor de Petrarca i d’Ausiàs March. L’any 1458, quan tenia uns trenta-vuit anys, es va casar amb Violant de Llabià, pubilla rica que vivia a la Bisbal, i Pere es va traslladar a casa seva, de la qual encara es conserva part de la planta i alguna finestra.
A la paret frontal de l'obelisc, hi havia un majestuós escut del règim, el popularment conegut com el de la gallina, amb una inscripció que deia: "Puente del General Orgaz".
Aquest era el cap militar superior que va inaugurar el pont.
Diu la història que segles enrere el Ter desembocava força més amunt d’on ho fa ara, més cap a tramuntana. I diu també que, encara molts més segles enllà, on ara s’estén la platja a la dreta de la Gola, el mar arribava bastant més terra endins. De tot plegat en resultava un paisatge ben diferent a l’actual.
El segle passat, els savis investigadors A. Schulter, P. Bosch Gimpera i el nostre Dr. Pericot varen realitzar excavacions a La Fonollera. Hi varen localitzar un recinte emmurallat amb pedra seca, de gruix respectable, avui enderrocat, al peu del qual batien antigament les ones del mar, avui allunyat cosa d’un quilòmetre per efecte dels al·luvions del delta del Daró. Segons varen estudiar, hi hagué una època històrica en què el turó de la Fonollera era una illa, segurament fortificada com a lloc estratègic, a la vora de la qual desembocava el riu Daró, aleshores cabalós.
Cap a l’any 1000, en temps de conflictes entre senyors feudals i d’incursions de moros, normands i pirates, un petit nucli de gent s’havia anat agrupant al lloc on és ara la nostra vila. Vivien en cases humils de pedra i fang o de fusta, prop d’una esglesiola, a redós de la poderosa família dels Torroella, que residia en un casal, mig castell, mig palau, on hi ha l’actual Mirador. Els senyors oferien seguretat a aquella gent.
Però també els senyors havien d’estar emparats per algú més fort. Consta que Pere de Torroella i el seu fill Ponç Guillem es reconeixien vassalls de Pere I, comte de Barcelona i pare de Jaume I.
Els fills de Pere de Torroella, els germans Ponç Guillem, Guillem de Montgrí i Ramon de Torroella varen fer història.
Ponç Guillem, anomenat Bernat de Santa Eugènia per haver estat hereu dels senyors de Santa Eugènia, va ajudar Jaume I en la conquesta de Mallorca, d’on va ser governador, i va emprendre la de Menorca.
Robert de Robert va arribar a ser amo del castell del Mirador i del palau Solterra, marquès de Robert i comte de Torroella de Montgrí, i va fer edificar el palau Robert a Barcelona, al passeig de Gràcia-Diagonal, amb pedra portada del Montgrí. El seu fill, amo de moltes terres i masos entre Torroella i l’Estartit, tenia, com és natural, una gran influència, que va utilitzar fins on va poder perquè s’urbanitzés la vila d’acord amb els seus interessos.
La revista Sàpiens, dedicada a la divulgació històrica, ha publicat en dos capítols -a les edicions dels mesos de novembre i desembre-, un detallat informe exclusiu que duia per títol “Els espies catalans de Franco”. Un dels apartats que es destaca són les anomenades “activitats secretes de Josep Pla”. Els investigadors de la revista han trobat -i publiquen- documents que relacionen definitivament l’escriptor empordanès amb activitats d’espionatge a favor del govern franquista durant la Guerra Civil.
Túnel d'Aguatón. Febrer del 1938. Ofensiva nostra intentant reconquerir Terol.
Al túnel hi hem endegat una mena de minihospital de campanya amb primeres cures i, fins i tot, intervencions d'urgència. Les ambulàncies evacuen per les planes d’Argente camps a través fins sortir al poble d'Argente, i des d'allà, ja per la carretera, a Perales del Alfambra.
Mai havia recuperat, amb tanta claredat, detalls perduts en la meva memòria des de fa trenta anys. Va passar dissabte passat, quan vaig anar a veure La dama de ferro, una pel•lícula en la qual un acaba dubtant sobre què pesa més en la decisió de pagar els sis euros llargs de l'entrada: si la recreació d'una de les figures polítiques més controvertides de l'Europa dels darrers trenta anys o el paperàs de l'actriu que l'encarna, la magnífica Meryl Streep.
Pere Llos i Comalat
De la mateixa manera que avui dia es necessiten espais per aparcar-hi els vehicles automòbils, als anys trenta feien falta llocs on deixar-hi la tartana o el carro i especialment els cavalls.
Sobretot els dies de mercat i evidentment per la fira hi havia molta demanda d’aquestes quadres. En el meu record n’hi havia quatre, a part dels estables particulars de cada casa. Totes disposaven de separacions individuals per a cada animal, algunes, fins i tot, es podien tancar amb una porta; a vegades es feien servir de cort de porcs.