Exercici democràticament impecable i sense precedents en la nostra història el que es va viure el dia 13 de desembre en 167 municipis catalans. Es preguntava si s’està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea. El que va passar va ser excepcional. Es va viure un exercici de civisme en una jornada electoral sense incidents.
D’aproximadament set-centes mil persones cridades a votar, hi van anar 193.232 (27,54%) amb un percentatge pel “sí” del 94,92%. A Osona la participació va ser del 41,7% , amb un “sí” del 97,1%.
Aquesta respectable xifra de participació s’ha aconseguit gràcies a l’esforç increïble de mobilitzar 15.000 voluntaris als 167 municipis i 252 col·legis electorals.S’evidenciava entusiasme, voluntarisme, altruisme i ganes d’expressar democràticament l’exigència d’un horitzó nou de llibertat per a Catalunya.
Aquests dies escompleix un any de l’entrada en vigor dels Tractat de Lisboa, que havia depermetre el rellançament institucional i polític de la UE i també sortir del’atzucac en que el club comunitari es va veure immers des de la fallidaConstitució europea.
Fa uns dies, el diari El País publicava un article sobre el fet que la Generalitat de Catalunya tingués ara un president que no concorda amb cap dels grups socials que tradicionalment han ocupat el poder a Catalunya. Grups que històricament han format una elit i responen a uns perfils que fins fa poc podien semblar necessaris per assumir un càrrec com és el de President de la Generalitat.
Des de la restauració d’aquesta institució, després de l’any 1980, els presidents electes, Pujol i Maragall, responien a aquest perfil. Pujol, (barceloní del barri de Sant Gervasi), és fill de borsista i nét d’empresari. Llicenciat en medecina, va exercir d’empresari i banquer. És un històric nacionalista català, fundador de CDC.
Quines han estat les reaccions davant la consulta del 13 de desembre?
Limitaré aquest article, en cert sentit continuador del publicat recentment amb el mateix títol, a un extracte-resum de les declaracions recents del president de la Generalitat José Montilla, de l'expresident Jordi Pujol, del cap de l'oposició Artur Mas i del Centre d'Economia, com a entitat de referència de la societat civil catalana.
Què passa amb els polítics i els nostres governants, què hi diu el president de la Generalitat?
El primer dia dels meus cursos d’història començava, després de les presentacions, repartint uns textos que els alumnes llegien a casa seva i dedicàvem el segon dia de classe a debatre’ls. Els textos eren fragments de: Les darreres paraules de Salvador Allende, La història m’absoldrà de Fidel Castro, el Discurs de la presa de possessió de John Kennedy, el Darrer discurs de Charles Chaplin, l’Oració fúnebre de Pèricles de Tucídides, i potser algun altre que ara no recordo. Què tenen en comú aquests textos? Certament són diferents en el temps, en la ideologia, en la forma, però són exemples d’oratòria bellíssims, igualats per la seva capacitat d’engrescar, de comunicar esperances compartides, de creure que és possible volar més alt que les gallines i veure més enllà del que permet la miopia de l’actual discurs de moda.
Diversos indicadors ens mostren que som en una cruïlla pel que fa als equilibris mundials. Els EUA, hegemònics durant la segona part del segle XX, han d’adaptar-se a un món multipolar, en el qual els estats emergents, amb la Xina al capdavant, marquen el pas de l’economia i la política. Només cal observar com la Xina ja és la segona economia del món per darrere dels EUA, passant en els darrers temps al davant de França, el Regne Unit i Alemanya, i més recentment del veí i contrincant el Japó, tot plegat impensable només fa uns 10 anys. I segueixen a la Xina, l’Índia, el Brasil i altres estats. I Europa, en aquest escenari no acaba de trobar-s’hi còmode i dedica més esforços a curar les ferides internes proporcionades per la crisi econòmica mundial, que no pas a organitzar-se per fer front a la nova realitat global, tot i que el mecanisme per fer-ho està construint-se des de fa més de seixanta anys al voltant de la Unió Europea.
Els estats amb llarga tradició democràtica solen administrar els temes importants, els que afecten a la sobirania, l’estructura o l’economia, amb credibilitat, amb sentit d’estat. Així, si hi ha un compromís important que afecte a l’estat, sigui quin sigui el partit que estigui en el govern, es respecte, fins i tot encara que vagi en contra de la seva ideologia. Així, Obama, tot i tenir postures diferents que el seu antecessor, ha administrat els compromisos adquirits per Bush, sense fer cap trencament a curt termini.
Resum de la conferència feta per Francesc Marc Álvaro al auditori de Can Quintana
14 d?abril de 2007, sota el títol:
El passat mes d’abril va venir a Catalunya a presentar el seu llibre Junto a mi pueblo, con su revolución Fernando Cardenal.
Durant molts anys va formar part del sandinisme. Fundador el 1977 de la
Comissió Nicaragüenca de Drets Humans. Després del triomf de la
revolució a Nicaragua,va acceptar diversos càrrecs: coordinador de la
Creuada Nacional d’Alfabetització (1979-1980), vicecoordinador
nacional del Moviment Nacional de la Joventut Sandinista (1980-1984) i
ministre d’Educació (1984-1990).Va ser obligat a deixar l’orde dels
jesuïtes al qual pertanyia i després de caure el govern sandinista, va
reingressar a la Companyia de Jesús.