Passa sovint que la gent d’aquest país ho vegi tot fosc. Es posa a dubtar sobre la capacitat dels nostres polítics, de les nostres institucions, de les nostres forces, i ho lliga ràpidament amb un futur necessàriament negre que ens espera. És el discurs del pessimisme: que si no tenim polítics d’alçada, que si la Generalitat no té un discurs potent davant el govern central, que si no serem mai res... Val a dir que de motius no en falten, però no hi seria de més que féssim de tant en tant comparacions amb els polítics i institucions de països que tenim ben a prop: les trifulgues madrilenyes, el safareig italià, la corrupció a tort i a dret a Europa i fora d’Europa. Tampoc no hem d’oblidar que Catalunya moltes vegades corre la cursa amb les cames lligades o amb el plom a les sabates amb què ens ha obsequiat el mateix Estat espanyol. Us recordeu del senyor Aznar, de la senyora Magdalena Álvarez... o del que ha fet Iberia amb l’abandonament de l’aeroport de Barcelona per enfortir el de Madrid?

Penso acabar amb aquest escrit, almenys de moment, la sèrie dedicada a la Ciència Física i al món atòmic i subatòmic; potser un altre dia parlaré de l’Univers, la seva immensitat, els seus misteris.

El mes passat vaig exposar molt succintament com al segle XX la idea d’una matèria formada només d’àtoms indivisibles es va haver d’abandonar. Apareixien els protons i neutrons en el nucli atòmic, els electrons que aparentment es movien en òrbites al seu voltant, i es demostrava l’existència de l’antimatèria, dels neutrins, i de la força feble. Després el panorama es complicava amb el

Fins fa tres-cents anys, la gent creia –i se li feia creure- que el poder dels governants venia de Déu. Així, els més forts, el rei el primer, detentaven el poder, i el poble ho suportava i callava. Aquesta manera de fer va acabar a causa dels filòsofs racionalistes, que ho varen discutir, i la Revolució Francesa, que va dur el rei Lluís XVI a la guillotina. A partir d’aquell moment, sota els principis de llibertat, igualtat i fraternitat, es va establir que el poder procedia dels ciutadans, la democràcia.

A nivell mundial, la crisi va tenir una data clau, el 10 d’octubre del 2008. Aquell dia les grans potències varen decidir d’ajudar els bancs perquè no s’enfonsés tot el sistema (un parell de setmanes abans havia caigut el gran banc americà Lehman Brothers). El pecat dels grans bancs havia estat convèncer tothom, rics i pobres, perquè s’endeutessin amb hipoteques que molts no podrien pagar, i els Estats (amb els impostos dels ciutadans) n’havien d’evitar la fallida. Així es va fer a pertot, a Estats Units, al Regne Unit, a Irlanda, etc.

Allò només era el començament d’una crisi llarga i dolorosa. La meva “Reflexió” de març del 2009, aviat farà dos anys, duia per títol “Fins quan la crisi?”. Aleshores vaig dir:

Anava a escriure “Podem mantenir l’optimisme”, i finalment he decidit posar-hi l’interrogant: “Podem mantenir l’optimisme?”. M’explicaré. Ramon Tremosa, diputat català al Parlament europeu, expert en infraestructures, que ara deu tenir bones ocasions per debatre sobre trens, ports, autopistes i aeroports amb Magdalena Álvarez, també diputada europea i inoblidable exmestressa de les nostres infraestructures, va decidir escriure l’any 2008 el llibre Catalunya, país emergent, després d’una conversa amb un consultor de Flandes que li havia dit precisament això: “el teu país és un país emergent”. Segons l’economista Francesc Granell, que, per cert, coneix bé Torroella, “un país emergent és un país que no figura en el mapa i que en deu anys fa un salt endavant espectacular, un país que, produint un bé o servei, passa a ser líder i a situar-se en els primers llocs del món”. Com Finlàndia.

A Emporion parlem de política? Segons i com. La diversitat ideològica dels components del Consell de Redacció ens ha permès d’evitar posicionaments partidistes, només faltaria! Però els lectors saben que sovint tractem afers que són estrictament polítics, com ara quan defensem aspectes concrets de llibertat individual o col·lectiva, o ens enfrontem a formes dissimulades d’intolerània, de deixadesa o d’ineptitud. Quan assenyalem mancances dels que ens governen. Això és “fer política”? Malhauradament, no dir res quan les coses no van com caldria també és “fer política”. Callar fomenta la corrupció, l’abús de poder, la mentida, l’ocultació. Ho sabem bé del temps de la dictadura; se sabien moltes corrupteles, però les autoritats les tapaven (per al bé del país, deien) i els perjudicats o els espectadors no tenien forma de dir les veritats.

Fins quan, la crisi? Voldria contestar d’acord amb dues perspectives, a curt i a mitjà termini o a molt llarg termini. Aquestes reflexions són d’un no-professional de l’economia, d’un simple espectador. Quedi entès per endavant.

Potser un dia dedicaré unes reflexions a dues paraules màgiques, “valors” i “discerniment”. De moment avui em vull limitar a explicar, en unes vivències pròpies, la capacitat de molta gent per discernir quins valors cal prioritzar. Escriuré allò que Josep Maria Folch i Torres en deia “pàgines viscudes” al Patufet dels anys trenta del segle passat, els meus lectors més grans saben de què parlo. Les que ara explicaré no són, però, pàgines viscudes de ficció, sinó vivències ben autèntiques. M’excuso perquè parlaré de mi mateix.