El Forum Joan Alsina del bisbat de Girona ha fet públic aquest document amb  el qual expressem quins són els nostres referents com a capellans

La gent, creients, agnòstics i ateus, malda per tenir una visió del món, de la vida i de la mort que sigui coherent, raonable i realista, i per expressar-la amb paraules entenedores i pertinents. Per això, sovint pregunta a l'Església qüestions que la neguitegen i li formula interrogants sobre temes que la desconcerten o l'escandalitzen.

UNS REFERENTS LLUMINOSOS
Capellans en el món d'avui

En el nostre temps, segurament més que en cap altre, la gent, creients, agnòstics i ateus, malda per tenir una visió del món, de la vida i de la mort que sigui coherent, raonable i realista i per expressar-la amb paraules entenedores i pertinents. Per això, sovint pregunta a l'Església qüestions que la neguitegen i li formula interrogants sobre temes que la desconcerten o escandalitzen.

L'Església moltes vegades hi manté un diàleg de sords: no escolta ni s'esforça a entendre la pregunta, hi contesta amb tòpics buits de significat o repeteix mecànicament fórmules culturals anacròniques com si fossin veritats inamovibles, entestada a no reconèixer que han nascut i crescut en contextos culturals molt diversos i que cal alliberar-les d'aquesta escorça esclerotitzada i morta.

La qüestió que encarem és quins trets de la missió del capellà convindria remarcar avui, és a dir, les prioritats del nostre ministeri sacerdotal, que amb freqüència s'inclou en aquest diàleg de sords de què abans parlàvem. No pretenem pas dir l'última paraula ni la definitiva, està clar; però sí que volem manifestar amb la màxima honradesa el nostre compromís sincer, tot reclamant el dret i el deure de ser reconegut com a opció vàlida i justa de seguir Jesús de Natzaret.

Iniciem el debat amb una afirmació de Joan Pau II, sorprenentment poc coneguda i poc divulgada: "Davant els casos de necessitat, no hem de donar preferència als ornaments superflus dels temples ni als objectes preciosos del culte diví; al contrari, podria ser obligatori alienar aquests béns per donar pa, beguda, vestit i sostre a qui manquin" (Sollicitudo Rei Socialis 31 - 1987). Sembla que l'afirmació no ha pas tingut l'acollida entusiasta que d'altres han aconseguit amb molts menys mèrits i potser valdria la pena d'esbrinar-ne els motius.

A nosaltres ens resulta interessant perquè ens permet de convertir l'anècdota en categoria i d'establir amb contundència, arran d'un exemple concret, un ordre de prioritats ben definit. El model de capellà a què voldríem assemblar-nos manté tres fidelitats, que aspiren a completar-se:

Hem de reconèixer que sovint el discerniment entre opcions concretes, que atenyen la triple fidelitat, les percep en tensió i, fins i tot, com a contradictòries, ja que la història i l'organització del Regne ha quallat una església presonera de la llei i una tradició momificada.

En aquest debat, incòmode i estimulant, creiem que cal mantenir amb fermesa la primacia del manament cabdal: l'amor i el respecte a cada persona, a cada germà, a cada fill de Déu. La lleialtat al poble, al pobre i al marginat, ha de passar per sobre de qualsevol altra consideració.

Per això, en cas de conflicte entre el servei als desvalguts i la submissió a l'autoritat establerta, si el conflicte no es pot resoldre mitjançant el diàleg respectuós, ens decantem, no pas sense dolor, a favor de la tercera fidelitat; preferim equivocar-nos amb els que no tenen veu ni força, que no pas encertar-la pels camins d'una obediència cega als qui exerceixen el poder.

Aquest capellà que la gent del Fòrum voldríem arribar a ser té, avui i aquí, entre altres, uns referents lluminosos en tres germans que ens han precedit: en Joan Alsina, en Joaquim Vallmajó i en Gumersind Vilagran. Ells s'han fet servidors heroics, acostant-se molt a l'exemple del Mestre. Nosaltres voldríem anar-nos acostant cada dia, malgrat els regatejos de la nostra mesquinesa, al seu generós testimoni, per poder estar, també, més a prop del Mestre.

D'aquest testimoni agosarat i radical, en destaquem els trets que ressalten amb més claredat:

Fòrum Joan Alsina
setembre de 2006

Ja hem acomiadat l’any 2011!  Per a uns haurà estat un any generós, de feliços esdeveniments, de records inesborrables. Per a altres massa  rigorós, els haurà repartit més d’un clatellot. Problemes de salut, de trencaments, d’equívocs, desencisos ... 

Diaris, revistes, emissores de ràdio,  televisió...  ens parlen gairebé cada dia de la crisi, de la seva magnitud, de les seves manifestacions, de la seva gravetat, de la seva durada, etc. A títol d’exemple, ara mateix tinc sobre la taula aquests titulars de diaris i revistes:

L'article de Joan Surroca i Sens a l'Emporion del mes passat, centrat en les desigualtats nord-sud, advertia que “la Terra ha arribat al límit del que ens pot oferir”. M'agradaria, un cop obtingut el vist-i-plau de l'autor, aprofundir una mica més en aquesta dimensió de l'actual crisi.

Nadal, festa entranyable, avui i sempre. Ja un mes abans, fem projectes: el pessebre, el tió, Cap d’any, Reis, regals, torrons, canelons, rostit, assortits de fruites, bons vins, cava, família, músiques nadalenques que tant ens agraden i que cada any escoltem sense cansar-nos-en, la missa del gall a les dotze de la nit i la xocolatada en sortir-ne, a fora o des de casa. I les preguntes de sempre: On farem el dinar de Nadal, a casa o a cals avis? Quants serem? Què cuinarem? Nadal és una festa religiosa, però molt familiar, i al nostre país la celebren els cristians i els que no ho són, els que van a missa i els que no hi van. També hi ha qui no el pot gaudir per mil i un problemes, i és en aquests dies quan més pena senten. Tenim de tot en aquest nostre món tan complex. A molts ens fa mandra cuinar, però en aquesta diada ens ve de gust fer un bon àpat, lluir-nos-hi una mica, tot i la feina i les despeses que això comporta. És Nadal!

Un matí de finals d’octubre d’enguany, de casualitat, vaig sentir un programa de ràdio  que em va semblar habitual de cada setmana. El tema que tocaven  en el moment que el vaig sentir era  l’enrenou que provoca el canvi de la roba d’estiu, en arribar la tardor, als armaris d’ús habitual, per posar-hi la de tardor-hivern. Tema transcendental, només caldria! Conduïen aquest programa dues conspícues dames de la societat catalana: l’una, esposa d’un conegut polític, i l’altra, un famosa model. Totes dues manifestaven la feinada que suposava aquest canvi. I una d’elles va deixar anar aquesta reflexió: “Quan es fa el canvi, s’ha de saber llençar roba que ja no portem i que anem posant d’un lloc a l’altre  repetidament a cada canvi de temporada. Aquell jersei blau que fa quatre anys que no portem, el deixem de costat per portar-lo a Càritas.” Aquesta darrera frase em va colpir perquè expressa una concepció de la vida i de la societat.

La pobresa

La pobresa ha experimentat un canvi fonamental. Ja no està formada solament per ancians, malalts, discapacitats i gent del camp més profund, obligats a anar-se’n a les ciutats, sense formació ni preparació.
Avui s’hi integren persones en edat i capacitat per treballar, que no tenen feina o tenen feines inestables; de més de 45 anys; joves sense feina, o que mai n’han tingut; famílies monoparentals, famílies sense cap vincle; dones soles amb fills; persones grans amb pensions minses o de viduïtat; ancians. I immigrants legals i il·legals, amb la dificultat afegida de la llengua, objecte de polítiques tal volta poc definides, la no fàcil integració i sí de fàcil explotació. Amb necessitats i exigència sanitària. (Dos de cada tres professionals sanitaris (63,3 %) considera que els immigrants demanden més atenció sanitària que la resta de la població i que plantegen "més problemes" (56,27 %) a l’hora de ser atesos, segons una enquesta realitzada entre 924 professionals, entre metges d’Atenció Primària, pediatres i infermers, de Catalunya i Madrid.) (EUROPA PRESS).