En el meu escrit “Reixes” del mes d’agost de l’any passat, comentava que contestaria alguns economistes que acusen els indignats de no tenir alternatives al tipus de societat actual. Però no cal que repeteixi res. Només heu de repassar alguns dels meus articles publicats fins avui a EMPORION, on he apuntat maneres factibles per acabar amb el desori social. Entre altres, podeu consultar els escrits “Tren i mercat”, dels mesos de setembre i novembre de l’any 2007, “Exèrcits”, del juliol de 2008, i “Hipoteques”, del maig passat. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. No és cert que no hi hagi alternatives per sortir d’aquest pou. La realitat és que alguns pretenen sortir-ne cavant cada vegada més fons. La cosa no és pas tan difícil d’entendre: hi ha dues visions diferents i confrontades. Uns creuen que només la competitivitat és garantia per treure la son de les orelles. Uns altres creiem que només la solidaritat pot salvar l’espècie humana i, de rebot, les altres espècies i la vida del planeta.
Per què mai més lligarem els gossos amb llonganisses? Simplificant, per dues raons: a) la Terra ha arribat al límit del que ens pot oferir, i b) els països del sud han despertat i exigeixen repartir el pastís. Ens centrarem en aquest segon punt. A partir d’ara, el nord no podrà explotar tan fàcilment el sud. Si ens poséssim d’acord, tots aniríem bé perquè, repartint equitativament la riquesa de la Terra, ens resultaria una renda per càpita semblant a la mitjana de Portugal. Suficient per viure dignament, que no és el mateix que viure malgastant
La passió pels llibres difícilment puc creure que ens vingui donada pels gens. Més aviat són els factors ambientals aquells que determinen l’amor a la lectura i l’estima a les edicions ben aconseguides. Algú ens ha posat el cuc que ens converteix en lectors compulsius. Vaig trobar aquest “algú” que tots necessitem, el nostre “mestre”, quan tenia 17 anys i a partir d’aleshores no he parat de desesperar-me davant la quantitat de llibres que m’esperen per llegir. Ara bé, si aquest “algú” va sembrar i va aconseguir que hi hagués collita és perquè hi havia un terreny ben disposat.
Joan Fuster, Josep Tomàs i Jaume Surroca, el meu pare, eren amics inseparables quan anaven a escola amb el Sr. Blasi. Compartien el gust per dibuixar al natural i també estaven dotats d’una imaginació singular. Entre altres idees se’ls acudí escriure a Henry Ford per proposar-li inversions d’ajuda per excavar Empúries. La carta fou contestada i el magnat dels automòbils s’excusava de no tenir temps per dedicar-se a la petició. He rebut una influència capital de tots tres torroellencs i és ben clar que segueixo rebent-ne un doll abundós i generós de mestratge, energia i ànims.