Les propostes en resposta a la sentència, propugnades pel president Montilla i l’aparell del PSC (amb el seu domini polític absolut en el govern de l’Estat, Generalitat, diputacions i majoria dels ajuntaments grans de Catalunya), han estat textualment:
1) Acatar la sentència.
2) Recuperar el consens institucional. El Diccionario de la Real Academia Española defineix acatar com “tributar homenaje de sumisión y respeto”. És això el que es mereix el poble de Catalunya? En relació amb el consens institucional, ens hem de preguntar si l’hem de recuperar amb un president Zapatero frívol i mentider. (Aquell que va prometre “aprovaré l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya.”)
Així mateix, el president del Foment del Treball, Joan Rosell, la mateixa nit de la sentència demanava també que “cal refer els ponts amb Espanya”. Proclames i declaracions que mostren i descobreixen fins a quin punt certs personatges significatius de la nostra vida pública han renunciat a ser líders i s’han convertit en rèmores per a uns nous temps que ja no admeten “velles cabòries”, en paraules textuals de David Castillo a El Punt (núm. 2393, pàg. 10).
Amb
aquesta Constitució queden dues opcions: o seguir autoenganyant-nos
com a comunitat o crear-nos nosaltres el futur. Totes dues comporten
costos. La primera opció ens aboca a un futur de gran dependència,
de pèrdua d’identitat, i a la mediocritat. La segona opció serà
un camí llarg, complicat, costerut. No ens ho posaran fàcil. Però
el futur que ens espera pot ser brillant i dependrà exclusivament de
nosaltres, perquè s’ha objectivat que tenim un país viu, una
societat civil viva en contraposició amb una classe política
desprestigiada i, en la majoria dels casos, amb greus mancances de
formació, lideratge i credibilitat. Les principals forces polítiques
han quedat descol·locades i no saben explicar de manera creïble
quin és el camí que ens pot portar a l’horitzó ambiciós que el
país necessita, proclama i desitja.
Ara bé, encara que podem prescindir d’uns polítics, cal recordar que cap país del món democràtic no pot prescindir dels polítics i de la política. Per tant, hem de prescindir d’aquells que no són honestos, dels que es perden en el tacticisme i no tenen objectius clars. I els hem de reclamar honestedat en la gestió i en el programa que ens proposin. Ens hi juguem el futur i no podem ni hem de voler renunciar-hi. Caldrà votar amb coratge. Ens calen líders sòlids que encapçalin l’hora de decidir-se a decidir.
