nostra indisposició per nosaltres mateixos o si hem de buscar ajuda professional.
Quan disposem d’un diagnòstic mèdic, ens ha de quedar clar que la nostra salut continua sent la nostra responsabilitat, no la dels professionals sanitaris.
Ara que cal ser curosos amb l’excés de despeses innecessàries, si tenim recursos per conèixer com funciona el nostre cos, podrem evitar la freqüentació supèrflua als serveis sanitaris, així com el mal costum de prendre medicaments per a tot.
Si patim una malaltia crònica, l’autocura és fonamental per conviure-hi. L’OMS, en el Fòrum Internacional Família i Salut, en el seu programa Pacient expert (www.pacienteexperto.org), promou el model d’autocura amb el qual el pacient se sent responsable de la seva salut, aprèn a tractar la seva malaltia, accepta, coneix i manté hàbits saludables i, sobretot, confia que pot millorar la seva situació.
No hi ha dubte que per assolir aquests objectius cal la col·laboració i la implicació del pacient, els professionals sanitaris, els cuidadors i familiars. No hem de confondre l’autocura amb la NO-cura, sinó que aquest nou enfocament d’assistència en el qual “jo opino, participo i sovint prenc decisions responsables”, millorarem la nostra salut no només física, sinó també la salut psicològica i social.
A Catalunya, l’experiència de l’ICS al CAP Roquetes a pacients cardíacs ha estat altament positiva i engrescadora. Caldrà difondre-ho i continuar en la mateixa línia.
Coneixeu un portal d’educació i promoció per a la salut dirigit als ciutadans?: www.infermeravirtual.com ofereix informació, consells i ajuda. Està molt bé, de veritat. Els avantatges de les noves tecnologies cal aprofitar-los!
