Exercici democràticament impecable i sense precedents en la nostra història el que es va viure el dia 13 de desembre en 167 municipis catalans. Es preguntava si s’està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea. El que va passar va ser excepcional. Es va viure un exercici de civisme en una jornada electoral sense incidents.

D’aproximadament set-centes mil persones cridades a votar, hi van anar 193.232 (27,54%) amb un percentatge pel “sí” del 94,92%. A Osona la participació va ser del 41,7% , amb un “sí” del 97,1%.

Aquesta respectable xifra de participació s’ha aconseguit gràcies a l’esforç increïble de mobilitzar 15.000 voluntaris als 167 municipis i 252 col·legis electorals.S’evidenciava entusiasme, voluntarisme, altruisme i ganes d’expressar democràticament l’exigència d’un horitzó nou de llibertat per a Catalunya.

Catalunya guanya la seva primera Copa Amèrica femenina d’hoquei patins: reflexions i comentaris

Recordem una gesta esportiva recent que no ha tingut el ressò mediàtic que es mereixeria. Es tracta del meritori fet que la selecció d’hoquei patins femenina absoluta de Catalunya s’ha proclamat campiona de la Copa Amèrica 2011 després de guanyar Xile per 0 a 2 a la final celebrada a Sertaozinho (Brasil) en una trepidant competició que ha durat del 7 al 12 de novembre.

Quines han estat les reaccions davant la consulta del 13 de desembre?

Limitaré aquest article, en cert sentit continuador del publicat recentment amb el mateix títol, a un extracte-resum de les declaracions recents del president de la Generalitat José Montilla, de  l'expresident Jordi Pujol, del cap de l'oposició Artur Mas i del Centre d'Economia, com a entitat de referència de la societat civil catalana.

Tinc per norma, acabades les festes nadalenques, passar uns dies de recolliment al monestir de Montserrat. Les cel·les són utilitzades per persones ben diferents: alguns van a preparar-hi oposicions, altres a descansar, algunes d’elles manifesten la seva religiositat, però altres cerquen l’aïllament sense cap vinculació especial amb el monestir. Montserrat és un exemple de la pluralitat del món modern i ens prepara per aprendre a ser respectuosos elsuns amb els altres. D’una societat monolítica, hem passat a una diversitat de cosmovisions tan diversa com persones hi ha. De viure tutelats, estem convidats a seguir la responsabilitat de la nostra consciència. El mes de gener és l’època amb menys afluència de gent a Montserrat i alguns amics troben estrany que suporti aquesta soledat. A mi, ara, se’m faria difícil viure sense aquests moments de silenci, de retrobament amb mi mateix. Necessito omplir dipòsits. Anem sempre d’una cosa a l’altra, sense escoltar-nos i sense aquesta excursió imprescindible dins del mateix ésser.

La sentència del Tribunal Constitucional va ser un míssil a la línia de flotació de la ja debilitada relació entre Catalunya i Espanya. Ja l'havíem entomat grossa després de la retallada a les Corts Generals de l'Estatut sortit de manera digna i prou unitària del Parlament de Catalunya. Finalment, el famós ribot d'Alfonso Guerra va poder amb la promesa del ja retirat Zapatero “apoyaré la reforma del Estatuto que salga del Parlament de Catalunya” que tan bé parodia el Polònia.

Emporion no ha volgut ser mai un fòrum de debat polític. Amb aquesta premissa per davant, intentaré fer una anàlisi freda de la situació del país en relació a la independència.

Dissabte, 10 de juliol de 2010, hi va haver la manifestació més gran de la història de Catalunya amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” i amb la participació de més de 1.500 entitats cíviques i un milió i mig de catalans.

Com a participant en aquesta històrica manifestació, voldria remarcar dos fets:

1) Cap referència popular a l'estatutet disminuït defensat per l'establishment autonomista.

2) La capçalera de la manifestació, durant més de dues hores, no es podia moure per la quantitat ingent de participants i la gentada espontàniament va començar a ocupar per davant el recorregut de la manifestació. El periodista J. M. Puyal ho comentava per la ràdio com una metàfora del país: “La capçalera dels polítics no avança i la gent decideix tirar pel dret.”

Jo també vaig ser a la manifestació del 10 de juliol al passeig de Gràcia. Amb la gent de Torroella, l’Estartit, Verges i dels pobles dels voltants, vàrem omplir tres autocars i, juntament amb més d’un milió de catalanistes d’arreu d’aquest país, vàrem suar catalanisme i vàrem recordar l’expressió de Joan Raventós en aquell acte de creació del PSC-Congrés ara fa, si no recordo malament, trenta-dos anys. Allà també hi vaig ser. Aleshores suàvem socialisme, un socialisme marxista que ens havia de dur a una societat igualitària, sense classes socials, que ara es demostra equivocat.

Com que la meva intenció era filmar tot el que pogués d’aquella magna concentració, aviat vaig deixar els companys de Torroella i vaig fer la meva per cercar llocs propicis per trobar enquadraments i situacions fílmicament interessants, tasca extremament dificultosa. Recordava la manifestació de l’any 77, la de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, i la sensació era que aquesta la sobrepassava molt.

La sentència del TC sobre l'Estatut deixa pendents les grans qüestions que han constituït el problema català.

Segons els polítics del PSOE, el gran culpable de la impossibilitat d'arribar a consensos mínims és el Partit Popular. Però els vots molt majoritaris que han recollit els punts d’inconstitucionalitat i els d’interpretació restrictiva han estat molt amplis.

En tot cas, la solució apuntada pel president Zapatero, en el seu discurs en el Congrés, obre cinquanta anys de negociacions i/o plets.