Als països de l’anomenat primer món hi ha de tot, i s’hi fan mercats, fires i congressos on es ven i compra de tot, des dels més elementals queviures fins als més sofisticats mobles, cotxes o vaixells. Als països del primer món hi ha, a més, grans acumulacions de capital, i els posseïdors d’aquests diners no paren mai de comprar i vendre per fer més diners: són els mercats financers i els grans especuladors.
Fa uns dies,
una persona que podríem qualificar com a jove emprenedor, que intenta
tirar endavant una empresa catalana, amb voluntat de treballar en pro de
l’estalvi energètic i aposta per la sostenibilitat, en una conversa que
manteníem, em va preguntar si havia sentit a parlar de la banca ètica i si
havia sentit o llegit les opinions d’una de les seves cares més conegudes, el
català Joan Antoni Melé. Vaig haver de confessar-li la meva ignorància, tant de
la banca ètica, que en podia tenir una escassa referència, com de la coneixença
del Sr. Melé. Demostrant una cert entusiasme, va començar a donar-me més
informació sobre el que representava aquest tipus de banca. Em va parlar d’una
Aliança Global per una Banca amb Valors, una xarxa mundial de bancs que ja
compta amb prop de 10 milions de clients a 24 països i un balanç global de més
de 26 milions de dòlars, creada als Països Baixos l’any 2009. Una xarxa de
bancs i banquers que pretenen promoure un canvi positiu per a les persones, les
comunitats menys afavorides i el medi ambient, per donar un altre sentit a
l’economia. Tot plegat va obrir la meva curiositat i em va sorprendre
satisfactòriament en un moment en què l’economia mundial, dominada pels
mercats, està en crisi i que els valors ètics i socials que mouen el seu
funcionament estan portant el món a un carreró sense cap més sortida que no
sigui en benefici de la banca tradicional i els seus associats.
ENPLATER S.A. 50 Anys
Aquest any l’empresa torroellenca Enplater S.A., commemora el cinquantè aniversari de la seva fundació.
Tots coneixem les dificultats de la crisi des de fa temps i també sabem que no ens afecta només a nosaltres, sinó que, com tot avui en dia, és una crisi global. La realitat, però, és que uns estats varen posar-se mans a l’obra en el primer moment de l’inici de la crisi, com és el cas d’Alemanya, i d’altres la varen ignorar fins a límits escandalosos, com és el cas de l’Estat espanyol.
Diversos indicadors ens mostren que som en una cruïlla pel que fa als equilibris mundials. Els EUA, hegemònics durant la segona part del segle XX, han d’adaptar-se a un món multipolar, en el qual els estats emergents, amb la Xina al capdavant, marquen el pas de l’economia i la política. Només cal observar com la Xina ja és la segona economia del món per darrere dels EUA, passant en els darrers temps al davant de França, el Regne Unit i Alemanya, i més recentment del veí i contrincant el Japó, tot plegat impensable només fa uns 10 anys. I segueixen a la Xina, l’Índia, el Brasil i altres estats. I Europa, en aquest escenari no acaba de trobar-s’hi còmode i dedica més esforços a curar les ferides internes proporcionades per la crisi econòmica mundial, que no pas a organitzar-se per fer front a la nova realitat global, tot i que el mecanisme per fer-ho està construint-se des de fa més de seixanta anys al voltant de la Unió Europea.
EL GRUP ENPLATER SA, INAUGURA UNA NOVA PLANTA A SARIÑENA
Enplater, SA, empresa torroellenca de capital totalment català, ha format en plena crisi un grup del mateix nom, amb la inauguració d’una segona planta de fabricació d’embalatge flexible a Sariñena, població d’uns 5.500 habitants, capital de la comarca delsMonegres, a l’alt Aragó (Osca).
Amb motiu de les jornades sobre independentisme que varen tenir lloc a Torroella el mes de gener passat, amb una participació al meu entendre molt interessant i amb una cloenda per part del conseller Tresserres que vaig trobar extraordinària, un dels ponents, l’exdirector del diari Avui, Vicent Sanchis, exposà que el desenvolupament econòmic de Catalunya anava bàsicament vinculat al grup financer “la Caixa” (només calia veure els gratacels de Barcelona, les seus socials de la mateixa Caixa, Agbar, Gas Natural, Abertis, etc., que en gran manera ens distingeixen d’una província perifèrica).
Em va semblar oportú d’assenyalar al conferenciant que, al meu parer, hi ha iniciatives d’empreses mitjanes que van molt més enllà d’aquest grup financer, i en concret li vaig demanar la seva opinió sobre FemCat.
El Consell Europeu fet a Brussel·les a finals de març ha representat un avenç significatiu cap a un govern econòmic europeu. La veritat és que el que s’ha aprovat ho és més per necessitat, per la problemàtica a què ens ha portat la crisi econòmica, que no pas per voluntat política.
Les paraules més escrites aquests dies han estat les
del títol de l'article. Quan la crisi s'ha globalitzat i ha tocat als
països riscs, ha disparat l'alarma. Els països en vies de
desenvolupament viuen aquesta crisi fa centenars d'anys, sense que la
majoria de gent ho hagués advertit. Seria providencial que, havent
afectat aquesta crisi els països rics, aquests països resolguessin la
crisi de tots els països del món.
El passat mes d'abril, a Londres, es van reunir els caps d'estat del
G20 per trobar solucions a la crisi. Hi van haver moltes paraules i
propostes, però, pràcticament, ¿què han solucionat? Per resoldre
globalment la crisi, em permeto proposar les solucions següents:
Què vol dir “augmentar el nivell de vida” en un país ric? - pregunto.El creixement econòmic s’ha convertit, sembla que per sempre, en l’objectiu polític de tots els governs dels països rics. La crisi actual no ha fet pas canviar d’idea, ans al contrari. I no obstant això, aquesta meta avui dia ja es fa indesitjable perquè, igual que una criatura que menja massa, l’afany per augmentar el PIB ha creat en els països desenvolupats una obesitat malsana, una ànsia irrefrenable de consumir béns, la majoria de vegades innecessaris. N’hem parlat altres cops. Però té molts més defectes. És insostenible perquè destrueix el capital natural, els recursos, l’aigua, el bosc, la platja, el paisatge. És ineficaç perquè arriba un moment que ja s’ha exhaurit la possibilitat de millora del benestar. És insolidari perquè els països rics marquen les regles del joc, buiden de persones i de recursos els països pobres, els exporten residus incòmodes, posen traves a l’emergència de la seva economia. I, a més, amenacen el benestar de les generacions futures.Aleshores, hi ha alternativa?