Emporion.org

Switch to desktop

Catalunya guanya la seva primera Copa Amèrica femenina d’hoquei patins: reflexions i comentaris

Recordem una gesta esportiva recent que no ha tingut el ressò mediàtic que es mereixeria. Es tracta del meritori fet que la selecció d’hoquei patins femenina absoluta de Catalunya s’ha proclamat campiona de la Copa Amèrica 2011 després de guanyar Xile per 0 a 2 a la final celebrada a Sertaozinho (Brasil) en una trepidant competició que ha durat del 7 al 12 de novembre.

Al Club de Tennis de Taula Torroella (CTTT) se’ns va acudir fer un intercanvi amb els nostres jugadors/es infantils i juvenils. Ens vàrem posar en contacte amb diferents Clubs de Dublín, la llengua i el Ryanair ho aconsellaven, i el York Road Tabletennis Club  va mostrar interès. Desprès de diferents correus electrònics i una visita al club irlandès, veient que ens enteníem amb els objectius i que l’edat dels seus jugadors/res coincidia força amb la dels nostres, vàrem decidir portar el projecte a terme.

Vàrem anar a Irlanda, acompanyats pel president i sots president del nostre club, la segona setmana d’agost. Ens vàrem allotjar en diferents famílies i vam fer moltes activitats: entrenaments de tennis de taula, excursió a un llac,  veler (amb bany a les fresques aigües del Mar d’Irlanda), balls populars, bolera, visites a Dublín i “shopping” (ens va xocar el seu gran deliri per aquesta activitat).

El darrer partit de lliga en el Camp Nou va trencar tots els tòpics del futbol, sobretot l’anglès. Els aficionats barcelonistes xiulaven els jugadors del mateix equip. Hom pot pensar que això és sana esportivitat, sobretot si a més reconeixes el mèrit de l’equip contrari, si juga més bé. Però la cosa no anava per aquí. Anava més cap al camí de l’autodestrucció, pròpia dels culers, no sé si per ser catalans o només per ser seguidors barcelonistes. Hi ha equips, com el Liverpool, que mai saps, si et fixes en els seus seguidors, si està guanyant o perdent. Sempre canten i animen igual. Es diu que el Barça és més que un club i no sé si serà per això, però mai sabrà fer com el Manchester United, actual campió de la lliga anglesa, que fa 20 anys que té el mateix entrenador, Sir Alex Ferguson. Durant aquestes dues dècades, l’equip ha guanyat i perdut. Ha fet millors i pitjors temporades. Però en qualsevol cas la seva afició ha tingut la paciència per esperar que si les coses no anaven prou bé, es podrien redreçar. “Ara crec que estem en el camí de comptar amb un altre bon conjunt. En un any o dos ja estarà completament desenvolupat”, va dir en certa ocasió aquest mister i l’afició s’ho va creure i va mantenir l’esperança. A can Barça això és impossible. Aquí no es pot esperar.

Quantes vegades durant la celebració del Campionat d'Europa de Futbol heu explicat el fet diferencial català? Aquí va la meva experiència:
A mi, que no segueixo el futbol i ni de bon tros la selecció espanyola, el Campionat d'Europa m'era totalment indiferent. De fet, vaig aprofitar aquells vespres per fer llargues passejades en bicicleta per l'Elba, aprofitant que no hi havia gairebé ningú pel carrer. I vaig pensar que ja passaria la febre. Però, renoi! Resulta que inesperadament la selecció espanyola va començar no només a guanyar partits, sinó també a jugar més bé del que ens tenia acostumats.

El tenista menorquí Rafa Nadal ha aconseguit ser el millor tenista mundial, però no és d’en Rafa que avui volia parlar sinó del seu oncle Toni que des de sempre ha estat el seu entrenador i conseller. Sense un bon mestre al costat difícilment les persones podem fer sortir el millor de nosaltres. Sempre m’ha sorprès l’aplom i el seny d’en Rafa, un tarannà tan allunyat, almenys fins avui, dels esportistes d’èxit, sovint massa creguts i a vegades amb un final dramàtic en no poder digerir la fama i el diner sobtat.

Els jocs olímpics representen la màxima expressió de l’esport mundial i els de Pequín han tingut un èxit esportiu sense precedents amb les gestes de Michael Phelps –el nedador de Baltimore-, del jamaicà Usain Bolt, i de l’etíop Kenenisa Bekele i amb l’equip xinès com a guanyador absolut del medaller per primer cop en la història; encara que seria més raonable corregir el rànquing amb el concepte “medalles per càpita” que pondera els metalls en funció de la població i Xina, amb 1.300 milions d’habitants i amb 100 medalles (51 d’or), quedaria, per exemple, per darrera d’Espanya amb 18 medalles (5 d’or) si s’apliqués aquest factor de correcció.

la problemàtica pel reconeixement internacional de les seleccions esportives de Catalunya: l’hoquei patins com a exemple.

La possibilitat de tenir seleccions esportives de Catalunya que poguessin competir oficialment en l’àmbit internacional es va plantejar quan la societat civil catalana ho va demanar l’any 2002 amb més de 500.000 signatures de suport a aquesta iniciativa. Des d’un punt de vista esportiu, no hi hauria d’haver cap impediment ja que les federacions catalanes dels diferents esports són entitats privades i, per tant, ho podrien sol·licitar i aconseguir, com ho tenen altres federacions de nacions sense estat com el País de Gal·les, Escòcia, Groenlàndia, Macau o Irlanda del Nord, entre d’altres. La realitat fins ara ha demostrat, però, que sense una adequada voluntat i suport polític no hi ha cap possibilitat de fer-ho realitat.