És un honor i, sobretot, una gran responsabilitat, iniciar una col·laboració mensual amb la revista Emporion en la tercera època de la seva existència. Vull agrair al Consell de Redacció el fet d'haver-me proposat escriure cada mes unes reflexions en aquesta revista amb gran història al seu darrere que, a més, va ser Medalla del Montgrí l'any 2008.
Fa uns dies, el diari El País publicava un article sobre el fet que la Generalitat de Catalunya tingués ara un president que no concorda amb cap dels grups socials que tradicionalment han ocupat el poder a Catalunya. Grups que històricament han format una elit i responen a uns perfils que fins fa poc podien semblar necessaris per assumir un càrrec com és el de President de la Generalitat.
Des de la restauració d’aquesta institució, després de l’any 1980, els presidents electes, Pujol i Maragall, responien a aquest perfil. Pujol, (barceloní del barri de Sant Gervasi), és fill de borsista i nét d’empresari. Llicenciat en medecina, va exercir d’empresari i banquer. És un històric nacionalista català, fundador de CDC.
Als països de l’anomenat primer món hi ha de tot, i s’hi fan mercats, fires i congressos on es ven i compra de tot, des dels més elementals queviures fins als més sofisticats mobles, cotxes o vaixells. Als països del primer món hi ha, a més, grans acumulacions de capital, i els posseïdors d’aquests diners no paren mai de comprar i vendre per fer més diners: són els mercats financers i els grans especuladors.
En el meu escrit “Reixes” del mes d’agost de l’any passat, comentava que contestaria alguns economistes que acusen els indignats de no tenir alternatives al tipus de societat actual. Però no cal que repeteixi res. Només heu de repassar alguns dels meus articles publicats fins avui a EMPORION, on he apuntat maneres factibles per acabar amb el desori social. Entre altres, podeu consultar els escrits “Tren i mercat”, dels mesos de setembre i novembre de l’any 2007, “Exèrcits”, del juliol de 2008, i “Hipoteques”, del maig passat. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. No és cert que no hi hagi alternatives per sortir d’aquest pou. La realitat és que alguns pretenen sortir-ne cavant cada vegada més fons. La cosa no és pas tan difícil d’entendre: hi ha dues visions diferents i confrontades. Uns creuen que només la competitivitat és garantia per treure la son de les orelles. Uns altres creiem que només la solidaritat pot salvar l’espècie humana i, de rebot, les altres espècies i la vida del planeta.
Mai havia recuperat, amb tanta claredat, detalls perduts en la meva memòria des de fa trenta anys. Va passar dissabte passat, quan vaig anar a veure La dama de ferro, una pel•lícula en la qual un acaba dubtant sobre què pesa més en la decisió de pagar els sis euros llargs de l'entrada: si la recreació d'una de les figures polítiques més controvertides de l'Europa dels darrers trenta anys o el paperàs de l'actriu que l'encarna, la magnífica Meryl Streep.
Cada mes, a EMPORION, destaquem el nom d'una pel•lícula de les que hi ha programades al Cinema Montgrí com a "pel•lícula del mes". Encara que en el mes de gener hi posàvem La conspiración, del sempre prestigiós actor i ara també director Robert Redford, a mi personalment m'ha sorprès molt favorablement Anonymous, del director Roland Emmerich.
Quan llegeixin aquestes línies ja serem a febrer i començaran a quedar lluny les festes de Nadal. Són dates assenyalades en el nostre calendari i segurament tots nosaltres ho vivim de forma diferent. Uns aprofiten per fer vacances, d'altres per treballar més, a tots ens agrada reunir-nos i compartir taula amb la família i els més creients ho viuen de forma més espiritual. Si preguntéssim a un cristià quina és la festa més important per ell sens dubte ens diria que és Nadal, i concretament el 25 de desembre, data clau per aquesta religió ja que es commemora el naixement de Jesucrist, fill de Déu. Però realment això va ser així? Perquè els cristians celebren el naixement del seu Déu el dia 25 de desembre? Sempre s'ha considerat aquesta data com el dia de naixement de Crist?
El primer que faig en arribar a una població que desitjo conèixer és visitar el cementiri, el mercat i asseure’m en un banc al costat d’un autòcton. La resta és secundari perquè, després del triple ritual, gaudeixo d’una aproximació força precisa de la història i sociologia del lloc. Els bancs són plataformes formidables per entrar en diàleg amb gent, habitualment vells que, a més d’explicar la seva vida de pe a pa, informen millor que les guies sobre les petites i grans efemèrides del poble, vila o ciutat.
En l’última passejada que he fet pels olivars d'Ullà he visitat l'olivar que havia estat dels meus pares. Quina sorpresa en veure amb què s’ha convertit aquella finca que jo havia conegut i freqüentat tantes vegades, ja fos per passejar-hi o per collir olives! Quan els meus pares van comprar-la, jo deuria tenir 15 anys. Era bonica, ben conreada, donava fruit. Les oliveres són arbres forts, potents, robusts, que contrasten amb les seves branques fines i delicades, bellugadisses amb el més suau alè de vent. La finca, situada a la falda de la muntanya d'Ullà, al costat de la pineda del mas Blanc, i encarada a migdia, damunt d’un altiplà, oferia una vista esplèndida del Ter, la plana i tota la colla de poblets del seu entorn. Un paisatge que t’omple el cor de joia després d’un estona de contemplar-lo. La vista encara és la mateixa, però l’olivar, com els meus peres, ja és mort.