la nevada
Mira que bonic, mare! Neva! Està nevant!
Aquesta frase se sentia per tot Torroella, per tot l’Empordà mentre menuts i grans veien caure amb il·lusió aquelles volves innocents, que de mica en mica anaven agafant a terra i enfarinant el paisatge. La idíl·lica estampa va durar el temps just perquè se’n comencessin de veure els inconvenients, la malastrugança i en algun cas fins i tot acabés en tragèdia. Un vent fred i arremolinat va anar fent més durs i desagradables els borrallons, els cotxes aturats es varen emblanquinar, el terra es feia lliscadís, les motos patinaven, les rodes dels cotxes rossolaven, les branques dels arbres es carregaven, els jardins, els terrats, les taulades,... i quedàvem perplexos i assetjats, ja no podíem sortir de casa. La ràdio i la televisió ens donaven notícies d’embussos a les ciutats, a les carreteres, a les autopistes. I de sobte...ni ràdio, ni televisió, ni nevera, ni res.
La nevada va ser excepcional i les seves conseqüències funestes, només cal veur...
